Fractals. Definició.
El matemàtic francés Benoît Mandelbrot desenvolupà, en
1975, el concepte de fractal, que prové del vocable llatí fractus
("quebrat"). Un fractal és una figura plana o espacial que està
composta per infinits elements. La seua propietat principal es que el seu
aspecte i distribució estadística no varia d'acord a l'escala amb que
s'observe.
Els fractals són, per tant, objectes semi geomètrics
(per la seua irregularitat no perteneixen a la geometria tradicional) on la
seua estructura bàsica es repeteix a diferents escales. El fractal pot ser
creat per l'home, inclús amb intencions artístiques, encara que també
existeixen estructures naturals que són fractals (com els flocs de neu).
Fractals en el cos humà.
La veu canon -del grec kánon, norma, regla
"aplicada a la figura humana o animal"- es refereix, segons la
tradició acadèmica clàssica a un sistema de mesures en el qual pugues deduir de
les dimensions de una part les dimensions del tot, al mateix temps que de les
dimensions del tot es puga coneixer la dimensió de la part menor.
En el segle V aC el mòdul adoptat per a la altura
ideal del cos humà erguit de peu era el dit mitjà en la seua altura total
contigut 19'5 vegades. En el 450 dC Policleto va realitzar un estudi sobre les
proporcions del cos humà, un canon de la bellesa ideal masculina basat en
proporcions matemàtiques, anomenat "canon de 7 caps", que com
el seu nom indica el ideal de bellesa té 7 caps com altura del cos alternant
medicions amb mòduls com la palma de la mà. Més tard, Lisipo i altres coetanis,
sota la rigidesa dels sistemes clàssics de medició, varen establir 7'5 i 8
vegades la medida del cap. L'home de Vitrubio -dibuixat per Leonardo en el
segle XV- defineix la longitud dels membres superiors estesos com envergadura i
relaciona la talla amb el cuadrat dels clàssics que concideix amb
el cercle que el seu centre describeix un arc tangent a les extremitats quan
l'angle d'obertura de les camis redueix 1/14 part de l'altura del subjecte en
peu.
Estes precisions històriques sobre la medicio ens fan plantejar si la qüestió de mesurar parts per a acabar mesurant tot ens permet determinar la prevalència de algún factor clau en el desenvolupament del cos entés com un sistema complex.
El nostre cos és en realitat frut dels impulsos de la evolució, regida en essència per fases del caos característiques dels sistemes naturals. Probablement el cos humà sea la cosa més complexa que existeix, ja que a escales més reduides -com les órbites dels àtoms- es detecta una relativa senzillesa i lo complex e interesant que sorgix amb la unió de molts àtoms i de manera complexa quan es forma un cos humà o alguna estructura semblant. El procés cap a lo complex no pot seguir indefinidament, ja que si la masa augmenta, arriba a un punt en que la gravetat aniquila l'estructura i la materia s'aplasta.
Estes precisions històriques sobre la medicio ens fan plantejar si la qüestió de mesurar parts per a acabar mesurant tot ens permet determinar la prevalència de algún factor clau en el desenvolupament del cos entés com un sistema complex.
El nostre cos és en realitat frut dels impulsos de la evolució, regida en essència per fases del caos característiques dels sistemes naturals. Probablement el cos humà sea la cosa més complexa que existeix, ja que a escales més reduides -com les órbites dels àtoms- es detecta una relativa senzillesa i lo complex e interesant que sorgix amb la unió de molts àtoms i de manera complexa quan es forma un cos humà o alguna estructura semblant. El procés cap a lo complex no pot seguir indefinidament, ja que si la masa augmenta, arriba a un punt en que la gravetat aniquila l'estructura i la materia s'aplasta.
La biologia s'ha vist molt influenciada per la
revolució dels fractals, ja que en el cos humà es poden trobar molts exemples
de sistemes fractals, com la xarxa vascular o la xarxa neuronal. D'un cos
sanguini sorgixen gots menors i d'aquestos, altres molt menors fins arribar als
capil·lars. Així veiem que en el camp de la genètica que actualment té
molta importància podem trobar moltíssimes similituds amb els fractals, ja que
en tots dos, a partir d'informació simple, sorgeixen estructures complexes.
